A continuació teniu el material fet per la vostra companya sobre la fecundació in vitro.
Fecundació in vitro
View more presentations from ciencies.mon.contemporani.
EL DEBAT A CLASSE:
El meu treball tracta sobre la fecundació in vitro i vaig pensar que un dels temes per debatre classe podria ser perfectament la negació de l’església a aquestes tècniques de reproducció assistida. Un cop vaig plantejar els meus arguments a favor i en contra sobre el tema proposat, la majoria de la gent va començar a posicionar-se en contra de l’església i majoritàriament la classe va creure en aquesta afirmació. De mica en mica, el debat va anar desviant-se i vam acabar discutint sobre la gran força psicològica que han de tenir les dones quan decideixen sotmetre’s a un tractament de reproducció assistida com és la fecundació in vitro. La gran majoria de la classe excepte una o dues persones estava d’acord en aquesta afirmació mentre que la classe restant (una o dues persones) no entenien perquè si els hi costa tant, les dones son capaces de sotmetre’s a la fecundació in vitro.
ACTIVITAT:
Llegeix l’article de El País "El 'síndrome de la infertilidad' acaba en el diván", i dóna la teva opinió (fent servir arguments correctes) sobre com afecta la infertilitat a l’estat psicològic de la persona que la pateix. Fes servir tot el que has après sobre fecundació in vitro per redactar la teva opinió. Escriu un comentari amb aquesta valoració personal abans del 10 de març.
19 comentarios:
Comentari Maria Nadal:
És un tema molt interessant… tot i això penso que si no es viu de primera mà és difícil d’opinar, i jo (per sort... o més aviat per desgracia) sé el que tot plegat suposa. Com ja vaig dir a classe, la meva tieta s’ha fet el tractament de la fecundació in vitro (varies vegades) i també la inseminació artificial (varies vegades també). La veritat és que aquest article de El País té molta raó i proximitat amb el que he viscut jo i els meus.
Per començar, actualment hi ha molts casos d'infertilitat a causa del temps que es prenen les parelles ja no només en tenir fills, sinó en ajuntar-se o casar-se, en independitzar-se... són altres temps els que vivim i tot s’ha endarrerit força. Això, aquest problema fa que les parelles es vegin impotents i intentin buscar solucions. La veritat és que tanta evolució en l’àmbit de la medicina ha servit per aconseguir fills encara que sigui “a traves dels laboratoris”.
Penso que una dona, quan en un cert moment de la seva vida li comesa a sortir el instint maternal, es vol quedar embarassada sigui pel procés que sigui... ara bé... els problemes comencen quan tot i aquests tractaments alternatius per tenir canalla, la cosa no funciona, no hi ha manera de quedar-s’hi. Això és el que jo he viscut a casa meva, i es una sensació molt trista, cada vegada que la meva tieta i el meu tiet anaven a la clínica Deixeus per començar un nou tractament teníem la simple esperança de que algun dia, la resposta dels metges, fos un sí... Nuri, esperes un fill, però aquest moment encara no ha arribat mai (i dic encara perquè l’esperança es la única cosa que no es perd). A més... com diu l’article, al principi no dèiem que la meva tieta es feia aquest tipus de tractaments, potser per vergonya, potser per por... però de mica en mica quan el temps ha anat passant, ho hem acabat explica’n... la meva tieta ara no té embuts, afronta el seu “problema” i intenta centrar els seus pensaments amb altres coses. N’estic molt orgullosa d’ella, i penso que aquesta vida és molt injusta perquè ella i el meu tiet podrien donar tot aquell amor que un nen necessita i de fet... ho han donat tot per arribar a tenir-ne un, perquè sincerament jo si fos més gran no podria sotmetrem a un tractament d’aquests, soc massa poruga. Per tant crec que les parelles que es sotmeten a un tractament com aquests s’han d’admirar i no tants sols això, sinó recolzar, comprendre i ajudar.
Jo penso que totes les dones, tenen dret a tenir fills, encara que hi han persones que són esterils i els hi fa falta utilitzar aquets mètodes per poder tenir la seva il.lusió, la il.lusió de ser mare per una vegada a la vida.
També hi ha gent que esta en contra de tots aquets mètodes,jo, la meva opinió, és que totes les dones que no puguin tenir fills natural, jo penso que elles si que tindrien que utilitzar el mètode de la facundació in vitro. A vegades pot ser efectiu però a vegades no i penso que si la primera vegada no es pot, es podrà una segona i una tercera, fins que et diguin sereu pares.
Lorena Molina
Les persones que pateixen infertilitat acaben tenint un estat psicològic molt dur. La majoria volen tenir els fills per medi biològic, i això es el que fa que quedin molt frustrades a l’hora de prendre la decisió i acceptar que no podrà ser així.
Moltes parelles, en veure que no poden tenir fills queden tan abatudes que o deixen córrer i es mentalitzen que mai podran tenir una criatura. Però en canvi, n’hi ha, que no es rendeixen i pensen que si no es possible per medi biològic, o faran mitjançant tècniques de reproducció assistida. Això els fa sentir millor perquè confien en una tècnica que probablement els donarà expectatives de tenir fills. Si es així, moltes parelles estan molt contentes, però d’altres els hi fa una mica de vergonya explicar la realitat, que no poden tenir fills mitjançant el medi biològic i o fan mitjançant alguna tècnica de reproducció assistida.
Per això, les parelles que no o aconsegueixen ni per medi natural ni per artificial, abandonen les expectatives de tenir un bebè. Això els debilita completament.
En la meva opinió, crec que les parelles que realment no poden tenir fills ni d’una manera ni de l’altre, reben un cop molt fort. I això afecta tant a l’home com a la dona.
El fet de pensar que o as provat de totes les maneres, i que ni així aconsegueixes quedar-te embarassada, com moltes dones pensen i com em sentiria jo, no serveixo per tenir fills i no serveixo per res. Però per això, ja que saps que no podràs tenir cap fill “teu”, el que faria jo es optar per l’adopció, i quidar a una criatura que no te pares i que jo li puc donar una vida igual de feliç. D’ aquesta manera, aquesta criatura t’estarà agraïda per haver-la adoptat, i tu l’estimaràs el doble pel fet de saber que ta fet tornar la il•lusió.
Comentari de l'Andrea Soto:
Quan es dóna el cas de que una persona o una parella troba dificultats alhora d'aconseguir reproduir-se, segurament en un principi es sentiran fracassats i frustrats. Ara bé, si el problema perdura, podran plantejar-se començar un tractament de reproducció assistida o potser adoptar. Si es decanten per a la primera opció, penso que no tothom ho trobarà un acte vergonyós ni molt menys però potser que n'hi hagi d'altres que es sentiran defraudats i molt avergonyits de no poder tenir un fill de la manera tradicional i sense cap mena d'ajut. Hi haurà gent, depenent del caràcter, que ho trobarà com un avantatge i una sort de que aquesta tècnica existeixi i no tindrà cap tipus de problema alhora d'explicar la situació en què es troba. Ara bé, penso que això depèn sobretot, de l'entorn més proper d'aquesta persona i del caràcter que tingui aquesta. Hi haurà qui es senti recolzat per una família o uns molt bons amics els quals faran treure-li forces d'on sigui i potser d'altres que ho viuran com una experiència molt dura. Abans d'iniciar aquests tractaments s'avisa de què potser que l'embaràs no es produeixi el primer cop i potser tampoc el segon, ni el tercer... Cada fracàs, provocarà un estat de malestar a aquells que vegin els seus somnis cada cop més lluny però n'hi haurà que decidiran seguir provant-ho i d'altres que potser es plantejaran deixar córrer aquesta idea i plantejar-se'n d'altres, com adoptar (potser després d'aquest procés entendran o veuran més clarament que no és imprescindible tenir un fill biològic per a poder satisfer les seves necessitats). Els qui decideixin continuar amb el tractament, potser obtindran un bon resultat però els qui no obtinguin bons resultats... Potser que els provoqui un gran malestar, que no rendeixin bé a la feina, que les seves relacions personals i socials no siguin gaire fructíferes, que es sentint infeliços... i pensant en un extrem, potser arribin a separar-se de la seva parella.
Borja
aquest es potser el tema més difícil de tractar. M'ha interessat molt perquè és un tema que pot portar molta cua al darrere i sobretot es un tema que influencia molt a les persones que el pateixen. Crec,personalment que les dones que es volen fer la fecundació invitro han passat per un periode negatiu, ja que han vist que no poden tenir fills de manera natural. Aixó repercuteix en la seva psicólogia i fa més dura la seva vida. En la meva opinió crec que una dona és vol quedar embarassada com pugui i no hauria d'haver cap dubte entre si ho fa per un procès natural o un de químic. Per tant desprès de tot el que han passat tenen la sufiecient llibertat per escolir aquell procès que els hi doni una certa satisfació.
Crec que el tema de la de la infertilitat és un tema molt complex i difícil de tractar, el problema pot venir de quan ja tens una edat i el teu cos no ovula com abans o que simplement siguis infèrtil. Quan una parella no poden tenir un fill suposa un shock important per ells dos. Tenen mètodes pel quals podrien aconseguir un fill si tot va bé, o encara que ho provin molts cops sigui inútil. No crec en cap moment que una persona per el simple fet de no poder tenir fill s’hagi d’avergonyir al fer-se un tractament, per res del món. I si així no o poden aconseguir així tenen la opció de adoptar un fill que per la meva par crec que és una decisió encertada , encara que complicada a l’hora de aconseguir aquest fill. Fent això ajudes a un nen que els seus pares no l’han pogut donar el que ell necessita i jo crec que , que hi ha alguna cosa més bonica que aquesta?
Des del meu punt de vist crec que donar l’opinió sobre una cosa Aixa és molt difícil, ja que si no estàs ficat dins el problema de veritat és molt difícil saber que pensaries en aquell moment, i segurament les meves opinions ara poden ser molt diferents a les que tindria si algun dia arribes a trobar-me en un problema com aquest.
Ara, veient o llegint un problema com el que s’explica a l’article que acabo de llegir puc dir que jo no arribaria a tenir aquests problemes psicològics, perquè vist des de fora és molt fàcil fer hipòtesis i dir que seria valent, però estic convençut que des de dins el problema es deu de veure d’una manera completament diferent, per això comprenc totalment a les parelles que es desesperen per no poder aconseguir el que desitgen, tenir un fill i formar una família.
Les parelles que arriben a utilitzar els mètodes com la fecundació in vitro és perquè abans han intentar tenir un fill de manera natural i no han pogut, per la qual cosa veure que tampoc el pots aconseguir de manera “artificial” ha de crear un estat d’impotència, frustració i depressió bestial.
Un altre problema des del meu punt de vista pel qual les parelles que recorren aquests mètodes poden arribar a enfonsar-se és pel tema econòmic. Un procediment com la fecundació in vitro costa molts diners, i moltes vegades les famílies tenen prous diners per intentar-ho una o dues vegades, i si en aquests cops no ho aconsegueixen, veuen acabades les seves possibilitats de tenir fills.
Per tot els arguments que he formulat es pot veure que entenc i intento posar-me en la pell d’alguna persona en una situació com la que se’ns descriu a l’article, però crec que les possibilitats de tenir fills no s’acaben aquí, sempre queda la possibilitat d’adoptar, una solució que crec que és molt bona, perquè et fas feliç a tu mateix amb un fill i li dones a ell el que els seus pares no han pogut donar-li.
Víctor Moreno
Un ésser és una vida, i aquesta vida és un regal. És igual com aconsegueixis aquest regal si verdaderament hi ha un sentiment molt fort que no deixarà que mai desapareix-hi: l’amor.
Les persones que tenen infertilitat pateixen una gran depressió. La majoria de les persones volen tenir els fills fruit d’una relació sexual, i, per això, aquelles persones que no poden fer-ho passen per una etapa de frustració.
Tot i això, aquelles persones que saben que no poden tenir fills mitjançant l’acte sexual, saben que hi han altres medis per aconseguir els seus desitjos.
Ara bé, cada persona té els seus principis i ideals, i que es sotmeti a uns altres processos pot ser més dur o no. Tot i això crec que sigui com sigui que es té un fill se l’ha d’estimar igual.
Ccrec que aquest es un tema molt complex i això varia des del punt de vista de cada pesona.
Penso que l'esglèsia no s'hauria d'oposar ja que de fet no s'hi fa mal a ningú.
Quan una dona pren aquesta decisió, relament, es perquè ha esgotat els altres medis per poder aconseguir un fill, i s'ho ha de remuir motl a l'hora de sotmetres a aquesta tècnica. Perquè són fo´ça agressives, i no només això, sino que si aquest mètode no li fa aconseguir cap resultat, pot provocar greus problemes pisocològics a la dona.
Aquestes avenços tecnoògics penso que són un gran avantatge per al societat.
ESTEL RIU
Ja d'inici és un tema el qual sinó has tingut contacte proper, no saps realment el que es pateix, però tot i així després de fer tot el procés de:
- estimulació ovàrica,
- Extracció d'oòcits,
- Fecundació,
- Selecció i
- Transferència d'embrions.
I no tenir cap problema en cap dels apartats del procés esmentat, les probabilitats de que la fecundació sigui exitosa és de el 27%, això implica que més de 2/3 seran fracasos, llavors les dones que realitzen la fecundació in vitro com a última opció, seran dones les quals les seves posibilitats de quedar-se embarasades són bastant reduides.
tenint en compte que es queden embarasades, es posible que l'embaràs no es doni com la dona o la parella desitja, ja que es bastant comú que es doni un embaràs múltiple.
Tot i així cal a dir que les dones de 35 anys o menys les posibilitats aumenten fins a un 43%, aquí la xifra ja és molt més positiva.
bruno
Comentari Laia Esquinas:
Crec que és molt difícil opinar sobre aquest tema, t'has de trobar en una situació com aquesta per saber el que se sent de veritat.
Però crec que l'important no és com tenir un fill, el que importa és que aquest nen tingui uns pares que se l'estimen.
Si una parella no pot tenir fills per si mateixos, bastants problemes psicològics tenen ja com per no poder tenir-lo d'una altra forma.I tot i que aquests mètodes potser no surten bé, o no funcionen a la primera, està bé probar-los, tenir-los en compte.
Crec que aquests avenços tecnològics són un gran avanç per a la nostra societat, i que ningú hauria d'estar en contre, perquè de fet, això no li fa mal a ningú.
Aquest tema és difícil de tractar i on poden sorgir moltes opinions. Principalment hem de valorar que tenir un fill implica donar-li amor i tot allò que pugis aportar-li...la qüestió és que no importa si el teu fill és el resultat de la utilització d'un mètode de reproducció! Jo considero que una veritable família és aquella que et cuida des de que neixes fins que tu mateix/a ho decideixes, i per tant torno a remarcar que quina mena de problema hi ha en tenir un fill amb aquests mètodes? Però és lògic i normal, que moltes famílies que volen tenir un fill i no poden (per problemes d’esterilitat, per exemple) es frustrin i caiguin en depressió al veure que no poden tenir fills, i al veure que constantment t’has de sotmetre a proves que ( i encara pitjor quan el teu conscient no para de veure la part negativa, que no te’n sortiràs) no arribaran en lloc. I sí, diuen que la paciència es la mare de la ciència, però hem de pensar que sempre hi ha un punt límit, i per tant un punt on les famílies no poden suportar aquests nervis constants per l’espera d’un fill, d’una il•lusió.
Cèlia Zamora Rey
És un tema bastant interessant, personalment crec que l'església en un cas com aquest no té cap dret a opinar. Les dones arriba un moment en que tenen instint maternal i és una cosa que arriba i el que et fa més il·lusió és poder tenir un fill. Crec que el mètode de fecundació in vitro és molt correcte i que s'hauria deixar realitzar per totes aquelles dones que el desitjin i que, per mala sort, no poden quedar-se embarassades de cap altre manera.
Penso que per una dona la idea de tenir un fill és una cosa única i essencial en la que totes volen passar per aquest moment. Per tant, si no pots tenir un fill de manera natural, s'ha d'intentar de manera química, i això no ha de suposar ninguna oposició per part de ningú.
Laia Castany
Comentari de Montse Valverde:
És un tema complicat..però des del meu punt de vista penso que una parella estable i amb ganes de formar una familia, té dret a tindre un fill ja sigui natural o per algun mètode com ara la fecundació in vitro o la inseminació artificial.
És una decisió delicada, ja que no totes les dones tenen el valor de patir si un d'aquest mètodes no ha acabat de funcionar ( com experiències que he tingut en familiars, i sincerament és molt trist ), o ja per les despesses que comporta. Però jo penso que si el que de veritat vols és formar una familia, i de manera natural no és possible, no m'importaria sotmetrem a un d'aquests mètodes. Estic totalemnt a favor, i per això no entenc el per què de la gent o el per què l'esglèsia pensa que no és una bona opció.
Jo crec que dir si a nosaltres ens afectaria o no, no es pot dir ara ja que s'ha d'estar en aquella situació. Jo penso que la infertilitat a l’estat psicològic de la persona que la pateix si afecta, i molt, ja que quan fan la fecundació in vitro, no la fan perquè volen sinó perquè la manera normal de fer un fill no s'han sortit per alguna raó. I no ensortir-se de manera normal i anar al últim recurs que li queda, que és la fecundació in vitro, i no en sortir-se tampoc afecta molt psicològicament. Amb molts desànims per part, tant de la dona com del home però més per la dona, i no tenint ganes de res i no intentar-ho més, tant per el desànim com per falta de diners, ja que fer-se la fecundació in vitro costa els seus diners i la gent que no es pot permetre més d'una vegada i no s'ensorten se desanimen molt ja que tot l'esforç, estalvis i ganes que han posat no a servit per a res. També acaben sorpresos perquè li han passat a ells i no a altres, i negació de la realitat no creient-se el que li a passat a ells.
Per la meva part no es tindrien que desanimar tant i tirar endavant ja que no és l'últim recurs, encara li queda l'adoptació d'un nen. No seria de la teva mateixa sang ni el teu propi fill, però tindries un fill i el cuidaries com si fos teu, que és el que voldrien, i al nen li donaries tot allò que els seus verdaders pares no se l'han donat per qualsevol raó. Adoptar si s'han de fer molts embolics i pagar molts diners però no els tiraries ja que pagues i pots tenir un fill segur si portes una vida bastant bé i amb parella, ja que tota sola és molt més difícil que te'l donin.
Encara que dir això que no es tindrien que desanimar, és molt fàcil dir-ho perquè aquesta gent segurament ho intenten, però és molt difícil tenir que acceptar que ni de manera normal ni en fecundació in vitro, no pots tenir el teu propi fill, de la teva mateixa sang.
Judit Blasco
Comentari de l'Ivan Barrera:
Primer de tot voldria demanar disculpes pel meu retràs de 2 dies, ja que l'internet m'ha fallat, he estat molt enfeinat fent el meu treball per l'exposició del proper dia 16. Respecte el tema crec que l'aspecte psicològic no només intentant quedar-te embarassada és important, sinó que l'aspecte psicològic és important durant tota la vida, moltes de les coses difícils de fer, si no tens un bon(que aguantes coses dures) aspecte psicològic no treuràs res, i parlant a més a més de l'ilusió qie tota dona té durant la vida com es quedar-se embarassada és més important encara. Crec que l'ilusió de que una dona tingui la possiblitat de marxar, amb un simple, ets estèril, amb la prova d'embaràs o amb la infertilitat dels espermes, és una cosa molt dura per a la dona, saber que de mica en mica allò que més desitjes mai s'aconseguirà, pot portar moltíssims mals de cap, el que és un desig es converteix enuna necessitat, un gran problema, que si mitjançant la fecundació in vitro és solucionable, estic a favor, de que puguin ser feliços, tan ell com ella, que formin una familia, encara que no sempre és fiable, a part del gast econòmic que això suposa.
Adéu
Aquest és un tema força complicat. Primerament crec que l'esgésia no hi té dret de paraula ja que primer, la gent que es sotmet a aquests tractaments tenen tot el dret de fer el que vulguin amb el seu cos i a més a més són gent que de veritat desitgen tenir un fill. Si hi ha una possibilitat de tenir-lo, encara que sigui mínima, per què no intentar-ho? Que hi estiguin en contra és una altre de les demostracions de que l'església s'ha quedat trabada en el passat i que no és capaç d'avançar amb la resta del món.
Per una altre banda si que és cert que per les parelles que decideixen accedir a aquests tipus de tractaments això resulta un cop molt fort, han d'estar molt segurs i superar molts obstacles abans de fer-la però el pitjor és en el cas de que després aquestes no funcionin. Això provocaria greus problemes psicològics que a la llarga podrien desembocar en una ruptura de la parella, etc. Crec que aquests tractements són total i completament correctes ja que amb els diners que costa i tot el que comporta ja es sap que només s'hi sotmetrà una persona que de veritat vol tenir un fill i que per tant se'n farà càrrec.
Judith Torner
Comentari de la Valeska:
Jo penso que és normal que a una persona li afecti no poder tenir fills i haver de recorre a mètodes artificials o a l’adopció. Es suposa que procrear i perpetuar l’espècie és un procés totalment natural, innat en els éssers humans i en els tots els éssers vius, de manera que si no som capaços de dur-lo a terme ens sentim inútils i decebuts de nosaltres mateixos. A més a més, no ens agrada dependre d’elements externs que no podem controlar, la qual cosa ens fa sentir-nos molt insegurs de tot. Per últim, està el factor social, atès que l’opinió general diu que tenir un fill i formar una família és la culminació del camí que hem seguit des que varem néixer i el triomf que hem esperat i pel que ens han preparat des que érem petits, encara que avui dia aquest fet està canviant.
Per aquests motius, és difícil per les persones que tenen problemes de fertilitat acceptar que tenen un problema que els impedeix arribar al seu objectiu. Després, quan ho accepten, comencen a dipositar totes les seves esperances en processos mèdics que no sempre son efectius, però, tot i que segurament se’ls ha parlat de les possibilitats que no s’arribi a concebre un fill, la il•lusió i la fe en la infal•libilitat de la ciència els dóna molta seguretat. Una seguretat que va minvant i els consumeix fracàs darrera fracàs. Crec que és un procés totalment normal, però molt contraproduent, ja que s’ha comprovat que l’estrés i l’ansietat dificulten la concepció d’una criatura de manera considerable, atès que el cos no es troba còmode sinó que molt alterat, modificant fins i tot el seu funcionament. Així que l’estat de nerviosisme que provoca la fallida del procés mèdic dificulta encara més la concepció.
Això ho va poder comprovar la meva mare amb la meva germana i jo. Al principi, quan es va casar amb el meu pare, la seva il•lusió més gran era tenir un fill, així que de seguida començaren a intentar tenir-ne un. Però el temps passava i prova darrera prova la il•lusió d’ella es trencava perquè els resultats eren negatius. Es trobava en una situació de molta pressió perquè es va començar a plantejar la idea de ser infèrtil i li era difícil d’acceptar. Després, quan es quedà embarassada de mi, va tenir molts problemes perquè jo no m’aconseguia enganxar bé a les parets de l’úter i això la posava més nerviosa encara. Al final, com es pot comprovar, tot va sortir bé i vaig néixer. Ells estaven molt contents i la meva mare prenia la píndola per no tornar-se a embarassar, fins que se li va oblidar comprar-les i, com que li havia costat tant quedar-se embarassada la primera vegada, va pensar que tampoc passava res. Per aquest motiu, quan jo tenia sis mesos i ella estava totalment relaxada i satisfeta, es quedà embarassada de la meva germana sense proposar-s’ho, un fet que no s’esperaven per res.
Tenint en compte tot això, estic molt d’acord amb el que diu el text, que a la població se la prepara molt per prevenir els embarassos però no per acceptar-se a un mateix en cas de tenir problemes físics que impedeixen dur a terme aquest procés d’una manera natural. Penso que és molt important preparar la població per a tots els casos, ja que és un problema cada vegada més freqüent. A més, seria molt beneficiós intentar conscienciar la població de l’existència d’altres mètodes per tenir fills, com és l’adopció, ja que es pot satisfer la necessitat de paternitat i canviar la vida d’una persona.
Publicar un comentario